Merche Galdos Echezarreta

Escrit de Vida (1947-2026)

La mare va néixer el 23 de gener de 1947. O potser va ser el 22? Alguna cosa no va quedar ben escrita a la partida de naixement. Però ella sempre ho va tenir clar: havia nascut el dia 23 del primer mes de l’any. I aquell va ser sempre el dia de celebració.

Va néixer a Renteria, una petita localitat de Guipúscoa, al costat de Donosti, en una família humil que tot just començava a créixer: ella seria la segona de tretze criatures. En una casa amb tanta canalla, moltes mans eren necessàries perquè tot tirés endavant. El deure d’ajudar, de tenir cura, de mantenir les coses en ordre, juntament amb un pare de caràcter molt fort, van marcar profundament la seva infància. Va ser una nena que va haver de créixer massa de pressa. Ella mateixa deia que aquelles circumstàncies li havien tallat les ales, que havien contribuït a fer d’ella una persona servicial. Però d’aquells anys també en van néixer algunes de les qualitats que la definirien tota la vida: una generositat immensa, una capacitat extraordinària de tenir cura dels altres, fermesa, organització i una força que, de vegades, semblava no tenir fons.

La complicitat amb la seva germana gran, la Loli, va ser un dels grans puntals de la seva vida. I també ho va ser aquella fortalesa interior que emergia quan menys t’ho esperaves. Potser per això la cançó Libre, de Nino Bravo, es va convertir gairebé en un himne per a ella. Hi havia en la mare una set de llibertat que mai no va desaparèixer del tot, una força vital difícil de posar en paraules que la va acompanyar fins als darrers anys.

Va voler estudiar. I va poder fer-ho gràcies, en part, a la complicitat d’uns mestres que van saber veure la intel·ligència i les capacitats d’aquella nena i van convèncer els seus pares perquè la deixessin continuar els estudis. Així va marxar interna a Madrid per formar-se com a llevadora. Potser no és casual que una dona que passaria bona part de la vida cuidant, sostenint i ajudant els altres escollís precisament l’ofici d’acompanyar la vida quan arriba al món. Madrid va ser també l’inici d’un camí que ja no la tornaria a portar a viure a terres basques. Començava una aventura que l’allunyaria de casa i que, alhora, l’acostaria a descobrir qui podia arribar a ser.

Amb Medicus Mundi va marxar a l’Àfrica. I allà la vida va voler que es trobés amb un català barbut i ben plantat. L’amor, però, no va ser instantani. Els qui coneixien l’Albert d’aquella època el descrivien com un home amb certs aires de superioritat, i sembla que la mare tampoc no va quedar especialment impressionada. Però un accident de moto va canviar el curs de les coses. L’Albert va anar a parar a un hospital local tan saturat que no el van poder acollir, i va acabar recuperant-se a la maternitat de Ruanda, on treballava aquella llevadora que ja coneixia, la Merche. I així, entre cures quotidianes, converses i dies compartits, va néixer un amor que duraria quasi setanta anys.

Poc després es van casar a l’Àfrica i van començar la vida en comú amb un viatge de noces que ja diu molt de qui eren: tres mesos en moto, travessant onze països. Quan finalment van tornar a casa, ja no ho feien sols: la primera filla viatjava dins la panxa de la mare.

Es van establir a Catalunya, però mai no van ser gaire bons a l’hora d’instal·lar-se en una vida convencional. L’idealisme, la inquietud, la recerca constant i el qüestionament de la fe i de la manera de viure els van anar portant per diferents llocs i comunitats: la parròquia de Sant Pere del Besòs, la comunitat de la Longuera, el Bolet i, finalment, l’Avellà, on van construir la seva petita comunitat.

Enmig de tot això, la mare va gestar cinc criatures, de les quals quatre van arribar al món. Cinc anys separaven la gran de la petita, i aquells anys van ser una època plena de vida, bonica i dura alhora. Lluny de gairebé tota la seva família del País Basc —amb l’excepció de la Charo—, va tirar endavant amb aquella energia que semblava inesgotable.

En memòria de la Merche: video

En memòria de la Merche: banda sonora

O potser no ho era tant. Perquè també hi va haver moments foscos. Moments en què va necessitar ajuda per sostenir-se ella, després de tant sostenir els altres. També és important recordar aquesta part de la seva història: la seva força no va consistir a no caure mai, sinó a continuar buscant la manera de tornar-se a aixecar.

Les èpoques dures passen, però, i sempre retornava la seva alegria. El seu humor. La seva empenta. La seva increïble eficàcia. La seva capacitat de fer que les coses passessin. Les seves cuinetes. Aquella manera seva de posar vida allà on era.

Quan la Neus, la petita de les quatre, tenia tretze anys, la mare va tornar a exercir de llevadora, aquesta vegada a l’Hospital de Vilafranca del Penedès. I va recuperar una alegria que potser havia quedat adormida. Tornava més contenta ella de la feina que les nenes de l’escola. Havia retrobat una part profundament vocacional d’ella mateixa: aquella dona capaç d’estar present en un dels moments més fràgils, poderosos i misteriosos de la vida, quan algú arriba al món. I també allà va deixar empremta. En companyes i companys, en famílies, en mares, en criatures. En moltíssimes persones del Penedès que encara avui la recorden.

Durant aquells anys també va aparèixer la Gemma, una noia a qui les circumstàncies de la vida van portar l’Albert i la mare a fer-li de pares. I així, d’alguna manera, aquella cinquena criatura que no havia arribat al món va acabar arribant a la família per un altre camí.

Amb els anys, però, el pes de la vida també es va anar fent visible en el seu cos. Potser perquè havia carregat molt. Potser perquè havia cuidat molt. Potser perquè aquella nena que havia hagut de créixer massa aviat havia continuat portant, durant dècades, més pes del que li corresponia. A poc a poc, el seu cos es va anar encorbant.

I aquella ànima inquieta, aquella ànima vella, semblava cada vegada més cansada. Les ganes de descans i, potser també, aquella llibertat tan anhelada que havia cantat tota la vida, van anar creixent fins que, als 79 anys, va deixar anar un cos petit que, amb els anys, s’havia tornat molt feixuc.

La mare va conèixer un dolor profund que molts no van arribar a veure. Però, curiosament, no és aquest dolor el que més ha quedat en els altres. Aquestes darreres setmanes ens han arribat records de moltes persones, i una vegada i una altra apareixen les mateixes paraules: alegria, joc, dolçor, cura, creativitat, tendresa, optimisme, energia, empenta, generositat, capacitat de superar-se i una curiositat incansable per continuar buscant.

Potser aquesta és una de les paradoxes més boniques de la seva vida: que una dona que de petita va sentir que li havien tallat les ales va passar la vida ajudant els altres a desplegar les seves.

Va ajudar criatures a arribar al món.
Va criar quatre filles.
Va sostenir persones quan ho necessitaven.
Va construir família més enllà de la sang.
Va buscar comunitat, sentit, fe, llibertat.
Va caure i es va tornar a aixecar.
Va cuidar. Una vegada i una altra, va cuidar.

I ara potser li toca, finalment, deixar de sostenir.

Descansar.

I ser lliure.

T’estimem, mare.

Celebració de Vida i Comiat

La celebració de la vida de la Merche Galdos vol ser un espai per compartir memòries, vivències, silenci i música. Ens agradaria poder-ho compartir amb tu. Després de la cerimònia, hi haurà un petit piscolabis per compartir.

La família oferirà coques de postres, panellets i begudes per a tothom. Us convidem, si us ve de gust, a portar alguna coseta per compartir i anar construint entre tots la taula d’aquest dia (consulta el programa més avall).